XIII Congrés d'Antropologia - Perifèries, Fronteres i Diàlegs

Inici

Després de més de trenta anys d’activitat investigadora i acadèmica, les antropòlogues i antropòlegs de Tarragona, agrupats en l’Institut Tarragonès d’Antropologia, acollirem el XIII Congrés d’Antropologia de la Federació d’Associacions d’Antropologia de l’Estat Espanyol (FAAEE).

L’antropologia espanyola va començar el recorregut cap als anys setanta, en grans centres urbans com Barcelona, Madrid i Sevilla. Hi van anar creixent petits grups de professionals que havien de seguir el camí marcat, d’una banda, per alguns antropòlegs europeus i nord-americans que havien fet treball de camp en un país, llavors perifèric, que els resultava exòtic, i, de l’altra, per una tradició modesta d’etnògrafs locals i alguns professionals que s’havien pogut formar a l’estranger. A partir d’aquí, l’antropologia de l’Estat, sense possibilitat de desenvolupar-se en un context colonial, es va constituir bàsicament com una antropologia "feta a casa". Així, va donar lloc a una forma de creixement epistemològic, ontològic i metodològic que ens ha singularitzat i identificat, i malgrat que ha fet aportacions acadèmiques de primer nivell, durant molts anys els centres de producció antropològica internacionals l’han considerada una antropologia inevitablement perifèrica i poc respectuosa amb un dels grans símbols del coneixement antropològic: la mirada allunyada.

Algunes zones de producció antropològica, com és el cas de Tarragona, van créixer precisament a la perifèria dels nuclis inicials de l’antropologia. En aquest sentit, van apostar per construir i desenvolupar la disciplina des dels marges acadèmics transitant sovint a través de fronteres acadèmiques i intel·lectuals que semblaven fermes. En un món cada cop més marcat per les connexions, la circulació, l’intercanvi, la mobilitat i els fluxos, l’existència de centres i perifèries es dilueix en aparença, però encara queda pendent la descolonització de les diverses relacions acadèmiques, epistèmiques i disciplinàries que tenen lloc en un marc cada vegada menys jeràrquic, més horitzontal i reticulat. La descolonització s’entén com un conjunt indefinit d’estratègies i formes contestatàries que plantegen un canvi radical en les actuals formes hegemòniques del poder i del coneixement. La mateixa disciplina antropològica, ubicada en una posició privilegiada per aprofundir en aquestes qüestions, no pot evitar ser víctima d’aquests pressupòsits, en el marc d’una lògica hegemònica que ens manté en un cert autisme científic, herència directa de la divisió intel·lectual del coneixement científic i d’un model jeràrquic, monolític i intransigent.

El XIII Congrés d’Antropologia de la FAAEE planteja fer visibles les investigacions que propicien la reflexió i el debat sobre les perifèries i les fronteres metodològiques, disciplinàries, temàtiques i geogràfiques per redescobrir relacions i construir ponts i diàlegs sistemàticament proclamats, de vegades assajats i sempre necessaris. Potser un dels grans reptes de l’antropologia i de la ciència d’avui mateix continua sent la capacitat per fomentar i acollir el diàleg, la comunicació i la col·laboració entre les diferents disciplines, i també conjugar una amplitud de mires prou generosa i rica que faci possible incorporar les noves veus teòriques, les noves necessitats i oportunitats metodològiques i els nous objectes d’estudi. La paradoxa és que la flexibilitat immanent a la disciplina antropològica moderna és la que li permet situar-se, com a disciplina global especialitzada en l’anàlisi local, en una posició més privilegiada que mai, atès que disposa d’eines que la societat actual necessita per entendre la diversitat i contribuir a explicar la desigualtat.

Els reptes que plantegem no ens han de portar a abandonar el sentit crític i reflexiu de les pràctiques acadèmiques, polítiques i quotidianes ni tampoc dos dels eixos fonamentals de la disciplina: la diversitat cultural i la pràctica etnogràfica.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Logotips